Nadal 2009

Bon matí de LLum.

Bon Nadal daurat per l'escalf d'un Estel

que porta noves bones de PAU.

Bon camí de Llum

petjat amb senzillesa de cor

per la Bellesa dels mons.

Bona festa del Déu encarnat!

Vetlleu.

És una hora qualsevol,
fora de mi hi ha presses,
dintre meu hi ha soroll.
Però a fora i a dins es desvetlla
un cant corprenent:
Vetlleu un moment.

D’on véns i què has vist,
què ens vols dir,
de què ens alertes
amb el teu cant persistent?
Vetlleu quietament.

Sí, perquè ens hem tornat pesants i opacs
de tant viure en un món de ciment,
però el teu clam ens clivella l’escorça
i un camí s’obre al so d’un cant bell:
Vetlleu, que Ell ve.

Caminant a Montserrat

MONT – SERRAT

Guardes el Sublim al teu si.

Adores l’aigua suspesa en l’aire que suaument et cobreix,
quan sota el vel de boira estimes
veladament i secreta,
bell i feréstec,
MONT – SERRAT preciós.

De nit la Mare et guarda
i la fagina vetlla al roquissar.
La flor blanca lluu clara,
ni la lluna no li lleva majestat.

I a l’abric teu busco recer,
a redós teu i de la Bruna Mare
a qui els llavis de la terra canten
el Do que pels teus cingles ve:
És el QUI daura matins i vespres
de grocs, taronja i roig,
MONT – SERRAT ardent.

Camí de blaus

Verd vora el blau, sorral de gra fi i aigües cristal·lines a la platja del Convent, davant les ruïnes d’Empúries. Silenci. Bellesa ... .Heura i mar. Verd i blau, i algunes cases de pedra. I una església petita i bella, a Sant Martí.

Blaus de mar i blanc d’escuma. Verds de verd dansant.

Camí d’acceptació

Consentir a prendre el que soc. Accedir a tolerar-me. Estimar-me.

Conèixer-se a si mateix i no aturar-se en la resposta oracular és nedar contracorrent. I a més, esgotador. Estimar la veritat de si mateix és feixuc perquè la veritat ens treu el que volíem secret a plena llum. Però aquest és el camí de l’acceptació. Diuen que una via d’aquelles que no s’acaben mai, que emplena de sentit la bellesa d’una maduració gradual, creixent a foc lent, cuitada sense presses. Si realment és així renunciar-hi deurà ser com anar fora de camí i, posar-s’hi, aprendre a dir “ sí ” encara que no m’agradi el que descobreixi, el respir del pensament que pensi i les inferències que se’n desprenguin, el gest covard o l’ànim que em “ des – disposi ” quan sigui l’hora de llevar fruits. Però ser o no ser el que som, admetre-ho o no, posa en joc o atura la pròpia humanització. I aquesta és la dramàtica que commou intensament. Viure conscientment i sencera o deixar-se subjugar pel perfum de la falsedat.

Ulls endins

Et miro ulls endins pregant-Te. Gràcies, perquè amb revolta interior o sense, has inscrit el meu nom al Llibre de la Vida.
Seré deixada en poder de l’enemic o bé se’m sotmetrà. Tant se val però. Perquè has inscrit el meu nom al Llibre de la Vida.
Et visc intensament. M’has pres la voluntat que no pensava donar-Te. I me n’he alegrat secretament. Dolçament i intensa al Teu Ventre, oh Déu!

Tot és camí.

Cridada a viure, visc. Que tot és camí.

I soc on soc. I més em val saber-ho i dir-ho i assentar els peus a terra i proclamar-me hereva d’un temps de pors en el que massa sons inharmoniosos ofeguen la Paraula i amb tants miralls somniem altres vides. Tot és fràgil. Fugisser. Passa i no ho veig. Com l’aigua regalimant pel vidre en un dia plujós d’hivern quan els ulls, obnubilats, no la veuen deixant reguerons de llum al seu pas lliscat. Amb el cos pesat i l’ànim esvanit, no hi veig.

Però la seva Presència roman. En l’absurd i en la Bellesa d’una creu de sang, en les llàgrimes de fel i en el plor desconsolat. En l’estiu xardorós i en l’hivern de glaç. En la olor de la pluja, en el risc valent, en l’amic sincer, en el fill que neix, en l’amor que estima perquè coneix, en la mort que ve, la seva Presència és. Convidadora de fer i desfer, a poc a poc i confiadament, el camí traçat amb més o menys encert, amb l’esperit torbat o serè, amb pressa perquè no ha pogut ser diferentment, amb anhels nobles però poques forces per a més, humanament.

Cridada a viure visc, perquè tot és camí en Ell.

Camí de nit.

El Teu pas.

Ets Tu la nit d’ara en la qual el dia
pensarós
s’adorm;
i el so de l’aire
que a la oïda parla
de secrets antics, i enyors.

Ets Tu la olor de terra
com perfum de nèctar
corprenent el cos.

Ets Tu
dolor d’Absència,
Presència verge
de platí fosc.

Camino a poc a poc.

Sals i òxids,
graveta i pedres
cruixen com tocades d’emoció,
mentre passo per entre elles
amb la pell esborronada
de saber-Te tan a prop.

Caminant per la vida

Un temps per a agrair.
Un temps de compartir i un temps d’ estar sol.
Un temps de cansar-se i un temps de reposar.
Un temps d’exigir i un temps de desistir.
Un temps d’alegrar-se i un temps de plorar.
Un temps d’ impaciència i un temps de saber esperar.
Un temps d’innocència i un temps de maldat.
Un temps de creure i un temps de dubtar.



Un temps per a estimar.

Caminant interiorment

Caminant interiorment, una certesa:

L’Amor tot ho suporta, sagnant o serè.

Estima.

Hi ha propagandistes que reneguen de l’Amor, però estimen. Preconitzadors de la llibertat total que dubten de l’Amor però, com la nit al dia, estimen. Com la cuca a la terra, com l’òrbita a l’astre. Viuen d’amor. Busquen delerosament i no en parlen, però els seus ulls diuen que ho fan vehementment. Són com l’arrabà que embelleix el que conté; llumeners de l’ànima gemegant perquè no té. Defugen la olor de sacre i l’Amor transcendent, mentre Ell se’ls estima i sosté. Menystenen doctrines o preceptes i creences de moral en desús. Però creuen, perquè alguna cosa admeten com a certa: que estimen sense artifici, naturalment.

Com Ell, que els sosté.

Pentecosta

Pentecosta i el do de la profusió. Camí abundós de gràcies. Consol de dolors. Fruits amb sabor. Potser res no canvia externament. O ja no esperem que canviï. O estem cansats de canviar. El temps passa, i el neguit i les presses, i els costums de cada dia, no tenen res de diferent. O ja res no difereix a la mirada esmorteïda que el desànim ha subjugat. Les hores enverinades d’enveges i revenges són el pa de molts. Ens adormim perquè morim i no dotem de sentit la vida. I ens alcem d’esma, com estabornits d’ensopiment quan un raig de sol, de nou, ens cega. Afirmem la destresa que ens mou a fer i desfer a favor de l’avenç en les arts i les ciències, però som inhàbils per a collir els fruits de primavera. Pentecosta cull els fruits.

Encimbellar-se. Mirar-s'ho tot des de l'altura, amb la distància necessària, relativitza els trams ardus de camí. Quan caminem d’esma, quan ens sembla que les pedres del camí són pedres de ningú; quan el desert deixa de ser insinuació i es torna veritat en la vida, contra tota esperança cal esperar.

Caminant plegats.

Sigues benvinguda, benvingut.

A partir d’ara, el Bloc que llegeixes canvia de rostre interior. Si inicialment havia estat pensat i dissenyat per “Fer Camí” en forma de passejada contemplativa [en el sentit “físic” de l’expressió, això és, venint al Monestir i caminant plegats/des per la muntanya o els voltants de Montserrat al matí] avui us proposem canviar l’ús d’aquest espai per caminar virtualment junts, des del lloc on siguem cadascú de nosaltres. Ben lliurement, és clar.

En aquest sentit doncs, des del Monestir de Sant Benet de Montserrat us oferim la possibilitat de compartir el vostre tram de camí escrivint-lo en aquest Bloc, el vostre pas de cada dia [o d’un dia, o d’un moment] a fi d’encoratjar-nos mútuament a caminar-lo amb esperança, i a poder fer-ho, igualment, si algun dels interrogants de que es revesteix sovint el viure ens tempta de caure en el desànim, en l’anar fent, en el deixar-se endur pel corrent de les hores que passen o dels dies que ja no esperen res.

I respecte d’aquelles altres caminades [que no deixarem de fer] per qualsevol informació que us calgués saber respecte d'elles, no dubteu a posar-vos en contacte amb la germana Conxita a l’adreça de correu següent: cgomez37@gmail.com

Gràcies!

L'encant d'un matí.

És l’encant d’un matí que elogio secretament. L’encant que encén amb or el cor humit d’amor. La seducció dolça dels daurats naixent, vestint de Llum vencedors i vençuts que la nit ha alegrat o colpit, o la foscor soterrat i privat de lluir.

És l’encant d’aquest matí sonor, que de lluny i de prop ressonen triomfants les arts màgiques d’una simfonia d’aus. Benedicció. Melodies belles d’ocells de colors.

És l’encant d’un matí de camí. Un matí d’ulls oberts completament. De son satisfeta. D’ànim serè. Un matí que no entenc, però convenç; que al capdavall la Bellesa no pretén de ser entesa. Més enllà dels maldecaps de cada dia, del fracàs i el cansament, de ser estimats o de no ser-ne, de sentir-nos temptats per la ceguesa; més enllà del que la vida fa i farà a través nostre, la Bellesa sempre reïx.

I les entranyes en fan acció de gràcies.

Pasqua

És PASQUA.



Oh, meravella!
Els homes de fa un instant,
àngels de sobte;
els d’argila,
ara de foc!
I qui els ha exalçats?
Sens dubte,
la nostra Resurrecció!
Glòria a Tu, Glòria!
Perquè així t’ha plagut … .



[“Resurrecció”- Romà el Melode-]

Diumenge de Rams

He sortit una estona. Caminava a poc a poc i rumiava. Una Presència roman, també, en l’adust de la Creu.

No gens lluny m’he deixat caure sobre aquesta pell terrosa banyada de verds a muntanya. I és que el matí d’avui ha estat ric en dards, sotraguejant l’esperit sovint adormit. Sempre ronsejant. És Diumenge de Rams. Tintat de condemna. Prenyat de l’Amor que no passa. D’Amor que salva. I al cel hi ha Llum. I a la terra jo amb dubtes i projectes, amb turpituds, amb anhels i defalliments. Rumiant. I els Seus ulls en els meus ulls parlant en una llengua estranya. I l’esperit volent i tement. I aquesta Llum cremant-me la darrera entranya ... . És diumenge de Rams.
I al voltant meu raigs daurats embellint la crina de les muntanyes més altes.

Mt 6,6

FLOR DE NIT


Et desclous sempre de nit, quina estranya obstinació! No esperes el temps favorable, ni ningú que apreciï la teva esplendor.
Senzillament et desclous i desplegues un petit univers de delicadesa i d’harmonia dins la foscor.
Ho saps que la teva vida és curta, que ets tan sols la flor d’un dia, o millor dit, d’una nit?
L’endemà t’hauràs marcit i la teva vida haurà estat un buf, un alè inadvertit.
Ho saps? Potser sí.
Però tu mai no et neguiteges, i malgrat tot t’ofereixes, confiadament, a la nit.

Fent Camí

Fent Camí 28/03/09

- A l’ermita de la Salut

Del més petit al més gran coneixeran (Jr 31)

Conèixer. Saber què hi ha després de l’altre revolt. Quin pas caldrà donar. I si en donar-lo aniré endavant o endarrere com un poble que després de conèixer la Fidelitat, es fa infidelitat contra Ella, i gira el pas. I no vol caminar.

Conèixer. I saber quin gest ens farà ser en veritat. Quin sí que donarem ens farà més humans. Parar l’orella i el cor; “estirar el coll” si convé i fer atenció en tot, ser presència conscient.

Conèixer per a créixer en maduresa; per a entendre la rotació del sol, per a veure l’Invisible en la creació de tot.

Conèixer i no tenir por d’allò o Aquell a qui puguem trobar. Però abans de Conèixer, conèixer-se a si mateix de veritat. Per a no tornar-nos uns altres constructors de Babel, sinó uns pobres captaires a la recerca de l’Amor més gran. I no cansar-se de caminar.

- Abans d’arribar a Can Ferrers

En aquests moments em sento torbat (Jo 12)

El camí petjat fins ara ha estat més o menys amable, i el dia molt o poc clar. L’ànim, més o menys serè. Quiet. Lúcid. O potser, torbat. Sorprès. Expectant. Hem sortit de casa com en un nou èxode deixant enrere, potser, la grisor d’una relació, l’afecte negat, la feina absorbent, l’escalf ofegat. Ni que sigui per uns instants. I en aquests moments gaudim el temps que, fosc o clar, sempre té el seu encant. Fruïm del pas més o menys compassat però lliure de neguit, preocupació o fatigues estèrils que ens cansen l’ànim privant-lo de continuar avançant.

Agraïm cada moment. També el d’ara amb el seu color particular. Que cada instant és novetat; tant si és ple de gràcia com si ens sembla buit per la tristor. Que el cel plumbós presagia una albada serena; el batec commogut, la tendresa que serà; i les boques cansades de silenci, la paraula que teixeixi més gruix d’humanitat. Agraïm el moment d’ara, porti el que porti. Digui el que digui. Que avançant ben junts tot serà més clar.

- Després de Can Salses

Que em sostingui un esperit magnànim (Sl 50)

Gairebé arribats a la fi del tram d’ara el cor batega tranquil. Cansat, potser. Però tranquil. Anant avant, avant, relligant forces per a cada tram, tot parlava. I aquesta natura sagrada, digne de ser adorada, cantava i canta. I els verds, i el blau que mai no ens cansen la mirada, es llacen dolços en so de pau. I l’ànim inspira i expira un sospir gran que duu el nom de Bellesa, la que percep al seu voltant. Anant avant, avant, tot rutila. I el cel és més brillant. I ho són els somnis i esperances d’un demà menys esquerp, més humà, prenyat de veritat.

Que ens sostingui sempre un esperit magnànim, un esperit de gest ben volent.

*****

Bon vespre de pluja. Do silent lliscant sense fricció, suaument, per la finestra de casa. Que no faci mal … .

Aquesta instantània i els textos que l’acompanyen són el que són, i prou. Però també ens són memòria dels qui vau caminar amb nosaltres, dissabte passat.

A totes i a tots, gràcies!

Mt 20,33

Ets només un gos
perquè els humans no sabem res del misteri que t’anima,
perquè el misteri passa desapercebut davant mateix dels nostres ulls.

Ets només un gos,
però jo no em canso d’admirar
com encarnes fidelment tot el que ets.

Quan esperes, tot tu esperes.
Quan t’alegres, ets alegria tot tu.
Quan jugues, quan ensumes, quan bordes
ho fas amb tot el teu ser.
Ets tot tu en tot el que fas,
i per això quan mires ets tan sols ulls
i ets tot tu en la teva mirada.
Ulls que són pur acolliment, receptivitat absoluta.
En ells no hi ha judici,
no són esclaus del pensament.

T’obres al que se’t presenta sense reserves,
acceptes tot el que copses tal i com és.
La teva mirada és tan nova i diferent!
Pura transparència del teu ser.

Ets només un gos, sí,
perquè els humans no sabem res de la teva bellesa,
de la teva sacralitat.
Massa vegades només sabem mirar
jutjant, fingint, amagant, calculant ... .
A mercè dels nostres pensaments
hem oblidat de simplement mirar,
tal com ho fèiem d’infants.

Tu no has de recórrer cap camí per retrobar-te amb el que ets,
perquè mai no t’has perdut.
Per això avui agraeixo el teu mestratge
i no em canso mai d’admirar-te,
tan senzill i autèntic com ets.

Ets només un gos,
què hi vols fer;
sortós de tu que no entens aquestes paraules
i vius feliç per ser el que ets.

Caminada contemplativa

CAMINADA CONTEMPLATIVA 28 – 03 – 2009

Avisos de darrera hora

Com arribar a “l’ermita de la Salut”, a Collbató?

• Des de Barcelona

- Agafar l’autovia A-2 de Barcelona a Lleida fins a la sortida 576 A - Collbató. Immediatament després d’aquesta sortida, girar a la dreta i seguir la B -112 en direcció al poble [sense entrar-hi!!] i a les Coves del Salnitre. Es passa de llarg el poble i es troba a l’esquerra la desviació cap a les Coves. Agafar-la i seguir-la fins al peu de l’ermita que està en un turó. Hi ha un lloc de menjars i un aparcament de cotxes. Després que hàgiu aparcat el cotxe, pugeu per unes escales fins a la porta de l’ermita i allà, en una plaça, ens trobarem.

• Des de Manresa

- Agafar la carretera C1411 fins a l’alçada de l’aeri de Montserrat. En la mateixa cruïlla de l’aeri, girar a la dreta i agafar la B112 fins a trobar, també a mà dreta, la carretera que va a les Coves del Salnitre.

• Per si tinguéssiu cap problema durant el trajecte o la mateixa caminada, us facilitem un mòbil de contacte que només serà operatiu aquell dia: 676.37.43.68.

• Al mateix temps, us demanem que els qui encara no ho heu fet, ens faciliteu el vostre número de mòbil per si hi hagués qualsevol incidència de part nostra.

• No us oblideu de dur calçat còmode i resistent, roba adaptada a la climatologia [barret, impermeable ...] aigua abundant [per tot el dia] esmorzar i dinar.

• El recorregut és d’uns 12 km i les pujades suaus. Tot i això, si algú té cap problema de salut que el pugui limitar, feu-nos-ho saber abans de la caminada.

• L’hora de trobada serà a les 9.30 davant la porta de “l’ermita de la Salut”. Us agrairem que sigueu molt puntuals.

• Recordeu que la caminada es fa en silenci des de que comencem fins a l’hora de dinar. Us demanem que ens ajudeu a crear un clima que l’afavoreixi i ens permeti a tots i a totes d’escoltar i contemplar.

Bon Camí a tothom! Fins aviat.

Camí de plor

Llàgrimes de pèrdua.

Vides forçades a prendre sempre comiat empeses pels interessos d’uns pocs que molts consentim a callar.

Camí de creu.

Homes i dones marcats per la prova fins a l’esgotament. Aclaparats per la tristesa. Sense interès per a pràcticament ningú excepte, si de cas, per als mitjans que en parlen fins d’una forma purament incidental.

Així vivim. Indiferents. Estenent mantells color de dol al pas de “l’estranger”. Executant al detall respecte de les seves vides. Indiferents a la pobresa a què els hem condemnat. Freds en el tracte. Impassibles davant el seu dolor.

I es fa de nit ara ... .

Però fins en ella veig un punt de llum, i l’òliba, que vetlla.

Record de Tu i dolor d’Absència.
On és, per a tants, l’Amor que els deies?

I tanmateix jo sé que el Teu Amor és. Que mai no els l’has negat.

És en la mà que els allargaràs ... .

Contemplant la mort.

No és per fer-ne poesia ni per eludir la seriositat del morir que avui escrivim quatre ratlles color de boira sobre ella. No es per parlar-ne banalment, sinó potser per aprendre a estimar-la en la veritat que és i que serà, també, per a nosaltres; per caminar cap a ella, per entrar a morir en ella ... .

En la mort dels qui avui ens han deixat hi llegim la fi d’un bocí de la història, la realitat d’una existència madurada en la llibertat, un camí de fortalesa i fragilitat, la mort dels qui havien estat volguts per a la vida; o la impotència de no poder retenir la vida, de no saber què fer quan la veiem esvanir-se, hi podem llegir tant ... .

Però en la mort dels qui avui ens han deixat hi contemplem també la Vida ... començament d’eternitat ... .

El camí d’avui és ple de sol.

Així com l’ hivern de plom l’acostuma a retenir sota un mantell de boira, aquests dies que són preludi de primavera dauren serenament l’espai amb la seva llum d’or, a la fresca d’una brisa amable. Conviden els ocells a piular el seu cant d’ara. I em menen el pas tranquil per entre els pins immòbils, que avui no dansen. I em quedo contemplant el descans majestàtic del cos d’ells reposant del ball gràcil amb que el vent, quan bufa fort, els duu d’un costat a l’altre.

El camí d’avui és bonic. Clar. Diàfan.

Bon camí també per a tu.

Per a més informació:

MONESTIR DE SANT BENET DE MONTSERRAT
08199 – MONTSERRAT
Telèfon 93.835.00.78
Mòbil 676 37 43 68
Gnes. Conxita / Rosó

Correu–e: cgomez37@gmail.com

Indicacions pràctiques per al 28 - 03 - 09

Sortida: 10'00h - Tornada: 16'00h aprox.

NO sortirem del Monestir de Sant Benet, com ho fèiem habitualment, sinó de l’Ermita de la Salut a Collbató. El recorregut és de poc més de 10 km amb desnivells suaus, no superiors als 100-120m. Es tracta, doncs, d’una caminada amable que transcorre per algun tram urbanitzat, però també per corriols i pistes amples voltades de pins, d’oliveres i fins d’algun ametller.

En una de les parades previstes durant el camí, dinarem el que cadascú s'haurà portat de casa seva.

Proveïu-vos d’aigua abundant per a la caminada / impermeable / barret / cremes solars [segons el temps que ens faci]

Escriu el poeta:

“No crec possible de conviure si no creiem en la veritat que ens habita.
No cal que sigui cap déu,
pot ser el camí mateix,
o algun indret d’ell;
o el pensament de no trobar destí.
Pot ser només posar-se a fer camí ”.

Finalment ja podem anunciar-vos el calendari per a les properes caminades!!

Si voleu prendre’n nota ...

28 – 03 – 09
20 – 06 – 09
26 – 09 – 09
12 – 12 – 09

Fins llavors, doncs.

Què són i en què consisteixen les caminades contemplatives?

Després de voler-nos estrenar parlant-vos de la importància del pelegrinatge interior i de fer-ho virtualment parlant, i tot i haver-vos avançat també alguna cosa de les caminades contemplatives com a tals, avui ens ha semblat necessari fer-vos cinc cèntims de què són i en què consisteixen, més exactament, aquestes “caminades” amb que el monestir de Sant Benet, a la muntanya de Montserrat, us convida a posar-vos “en marxa”.
L’FC (que vol dir, “Fent Camí”) va néixer aquí, a Sant Benet de Montserrat, com una eina més d’aprofundiment humà, d’escolta, d’asserenament interior, a través de 3 o 4 caminades l’any per la muntanya de Montserrat o els seus voltants. Són caminades d’un matí que acostumen a començar a 2/4 de 10h. per acabar compartint dinar, al bosc de casa, cap a les 14h. del migdia (dinar que cadascú s’ha de portar de casa seva). Estan pensades com a recorreguts en silenci, sense parlar, a fi d’afavorir la interiorització personal dels qui hi prenem part; facilitar d’afinar l’oïda al so del vent, a la remor de les bestioles que corren a amagar-se, com esporuguides, quan ens senten passar; proporcionar de desvetllar els sentits, més fàcilment que no ho faríem parlant, a les olors i els colors de la muntanya en la varietat de la seva gamma i intensitat. Són caminades en silenci, doncs, que només trenquem dues o tres vegades per compartir junts un text, unes ratlles pensades i escrites en relació amb el camí d’aquell moment, i/o el de cada dia, sense cap altra pretensió que la de ser per a totes i tots com una “vetllada en família”, d’aquelles que poden afavorir de retrobar el sentit de pertinença, de comunió, per a tantes persones malmès, per a tants homes i dones inexistent.

Si n’estàs interessada/t, truca’ns i en parlem més llargament.

D’aquí a poc esperem oferir-vos el calendari de l’FC previst per aquest any.

Si ets dels qui els agrada caminar, VINE!

Amb aquest bloc que avui estrenem us proposem de començar una caminada que voldríem entendre com una paràbola a través de la qual anar reproduint al cor i al pensament la pròpia vida, ja que el fet mateix de viure demana posar-se en camí i aprendre, necessàriament, a deixar-se sorprendre pel món i per les coses creades en ell, a fi de poder veure-les tal com són en veritat. Sense engany. Sense prejudicis.

Així, en el camí de cada vida ens caldrà aprendre a anar separant-nos d’aquells i d’allò a què vivim aferrades o aferrats per tal de fer créixer allò altre que som de veritat ...; tot i l’esforç que això demana, tot i que la nostra intel·ligència no entengui gaire res, tot i que el camí es faci costerut, tot i tants “per què” que en la vida no ens deixen veure el sol.

En aquest sentit, “Fent Camí” vol ser una eina més –de tantes que tenim, ho sabem– per començar a caminar en un doble sentit. Diem “doble”, perquè els qui ho vulgueu podreu anar-nos seguint en comunió virtual, mentre que als qui pugueu assaborir de més a prop la bellesa única de cada una de les formes de vida que viuen al bosc, us convidem a venir a Montserrat, per caminar i contemplar amb nosaltres la meravella que la naturalesa ens mostra a cada pas i en cada moment del camí. La passejada que us proposem de fer per aquesta muntanya, comença a casa nostra amb la lectura d’un text breu en relació amb el mateix camí (acostumem a llegir-ne dos o tres durant la caminada) per acabar de nou al monestir, compartint al bosc de casa el dinar que cadascú s'haurà portat de casa seva.

Per a més informació podeu telefonar al 93 835 00 78 (Conxita o Rosó).

Fins la propera.