dilluns, 30 de març de 2009

Fent Camí

Fent Camí 28/03/09

- A l’ermita de la Salut

Del més petit al més gran coneixeran (Jr 31)

Conèixer. Saber què hi ha després de l’altre revolt. Quin pas caldrà donar. I si en donar-lo aniré endavant o endarrere com un poble que després de conèixer la Fidelitat, es fa infidelitat contra Ella, i gira el pas. I no vol caminar.

Conèixer. I saber quin gest ens farà ser en veritat. Quin sí que donarem ens farà més humans. Parar l’orella i el cor; “estirar el coll” si convé i fer atenció en tot, ser presència conscient.

Conèixer per a créixer en maduresa; per a entendre la rotació del sol, per a veure l’Invisible en la creació de tot.

Conèixer i no tenir por d’allò o Aquell a qui puguem trobar. Però abans de Conèixer, conèixer-se a si mateix de veritat. Per a no tornar-nos uns altres constructors de Babel, sinó uns pobres captaires a la recerca de l’Amor més gran. I no cansar-se de caminar.

- Abans d’arribar a Can Ferrers

En aquests moments em sento torbat (Jo 12)

El camí petjat fins ara ha estat més o menys amable, i el dia molt o poc clar. L’ànim, més o menys serè. Quiet. Lúcid. O potser, torbat. Sorprès. Expectant. Hem sortit de casa com en un nou èxode deixant enrere, potser, la grisor d’una relació, l’afecte negat, la feina absorbent, l’escalf ofegat. Ni que sigui per uns instants. I en aquests moments gaudim el temps que, fosc o clar, sempre té el seu encant. Fruïm del pas més o menys compassat però lliure de neguit, preocupació o fatigues estèrils que ens cansen l’ànim privant-lo de continuar avançant.

Agraïm cada moment. També el d’ara amb el seu color particular. Que cada instant és novetat; tant si és ple de gràcia com si ens sembla buit per la tristor. Que el cel plumbós presagia una albada serena; el batec commogut, la tendresa que serà; i les boques cansades de silenci, la paraula que teixeixi més gruix d’humanitat. Agraïm el moment d’ara, porti el que porti. Digui el que digui. Que avançant ben junts tot serà més clar.

- Després de Can Salses

Que em sostingui un esperit magnànim (Sl 50)

Gairebé arribats a la fi del tram d’ara el cor batega tranquil. Cansat, potser. Però tranquil. Anant avant, avant, relligant forces per a cada tram, tot parlava. I aquesta natura sagrada, digne de ser adorada, cantava i canta. I els verds, i el blau que mai no ens cansen la mirada, es llacen dolços en so de pau. I l’ànim inspira i expira un sospir gran que duu el nom de Bellesa, la que percep al seu voltant. Anant avant, avant, tot rutila. I el cel és més brillant. I ho són els somnis i esperances d’un demà menys esquerp, més humà, prenyat de veritat.

Que ens sostingui sempre un esperit magnànim, un esperit de gest ben volent.

*****

Bon vespre de pluja. Do silent lliscant sense fricció, suaument, per la finestra de casa. Que no faci mal … .

Aquesta instantània i els textos que l’acompanyen són el que són, i prou. Però també ens són memòria dels qui vau caminar amb nosaltres, dissabte passat.

A totes i a tots, gràcies!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada