Aprendre a caminar

D'un germà en les coses de la fe.

“Camino de Santiago o hacia tantos otros destinos, comprueba el viajero la paradoja de los ritmos de vida, cuando siente el viento con que lo azotan los coches al pasar, mientras él avanza al ritmo lento, pausado, cansado, mochila al hombro, de quien sabe que el objetivo llegará, más no tan pronto que no le dé tiempo a saborearse a sí mismo y a escuchar todos los ruidos de fuera y de dentro. Caminar es pedagogía y sabiduría. Cuando se peregrina los pies expulsan todo lo que hay en ti de sobra, te vacían, te sacuden, para permitirte estrenarte en el paso siguiente. Un renacimiento contínuo. Un milagro sin fin”.

Gaudiu-lo.

Nadal 2009

Bon matí de LLum.

Bon Nadal daurat per l'escalf d'un Estel

que porta noves bones de PAU.

Bon camí de Llum

petjat amb senzillesa de cor

per la Bellesa dels mons.

Bona festa del Déu encarnat!

Vetlleu.

És una hora qualsevol,
fora de mi hi ha presses,
dintre meu hi ha soroll.
Però a fora i a dins es desvetlla
un cant corprenent:
Vetlleu un moment.

D’on véns i què has vist,
què ens vols dir,
de què ens alertes
amb el teu cant persistent?
Vetlleu quietament.

Sí, perquè ens hem tornat pesants i opacs
de tant viure en un món de ciment,
però el teu clam ens clivella l’escorça
i un camí s’obre al so d’un cant bell:
Vetlleu, que Ell ve.

Caminant a Montserrat

MONT – SERRAT

Guardes el Sublim al teu si.

Adores l’aigua suspesa en l’aire que suaument et cobreix,
quan sota el vel de boira estimes
veladament i secreta,
bell i feréstec,
MONT – SERRAT preciós.

De nit la Mare et guarda
i la fagina vetlla al roquissar.
La flor blanca lluu clara,
ni la lluna no li lleva majestat.

I a l’abric teu busco recer,
a redós teu i de la Bruna Mare
a qui els llavis de la terra canten
el Do que pels teus cingles ve:
És el QUI daura matins i vespres
de grocs, taronja i roig,
MONT – SERRAT ardent.

Camí de blaus

Verd vora el blau, sorral de gra fi i aigües cristal·lines a la platja del Convent, davant les ruïnes d’Empúries. Silenci. Bellesa ... .Heura i mar. Verd i blau, i algunes cases de pedra. I una església petita i bella, a Sant Martí.

Blaus de mar i blanc d’escuma. Verds de verd dansant.

Camí de nit.

El Teu pas.

Ets Tu la nit d’ara en la qual el dia
pensarós
s’adorm;
i el so de l’aire
que a la oïda parla
de secrets antics, i enyors.

Ets Tu la olor de terra
com perfum de nèctar
corprenent el cos.

Ets Tu
dolor d’Absència,
Presència verge
de platí fosc.

Camino a poc a poc.

Sals i òxids,
graveta i pedres
cruixen com tocades d’emoció,
mentre passo per entre elles
amb la pell esborronada
de saber-Te tan a prop.

Caminant interiorment

Caminant interiorment, una certesa:

L’Amor tot ho suporta, sagnant o serè.

Estima.

Hi ha propagandistes que reneguen de l’Amor, però estimen. Preconitzadors de la llibertat total que dubten de l’Amor però, com la nit al dia, estimen. Com la cuca a la terra, com l’òrbita a l’astre. Viuen d’amor. Busquen delerosament i no en parlen, però els seus ulls diuen que ho fan vehementment. Són com l’arrabà que embelleix el que conté; llumeners de l’ànima gemegant perquè no té. Defugen la olor de sacre i l’Amor transcendent, mentre Ell se’ls estima i sosté. Menystenen doctrines o preceptes i creences de moral en desús. Però creuen, perquè alguna cosa admeten com a certa: que estimen sense artifici, naturalment.

Com Ell, que els sosté.

L'encant d'un matí.

És l’encant d’un matí que elogio secretament. L’encant que encén amb or el cor humit d’amor. La seducció dolça dels daurats naixent, vestint de Llum vencedors i vençuts que la nit ha alegrat o colpit, o la foscor soterrat i privat de lluir.

És l’encant d’aquest matí sonor, que de lluny i de prop ressonen triomfants les arts màgiques d’una simfonia d’aus. Benedicció. Melodies belles d’ocells de colors.

És l’encant d’un matí de camí. Un matí d’ulls oberts completament. De son satisfeta. D’ànim serè. Un matí que no entenc, però convenç; que al capdavall la Bellesa no pretén de ser entesa. Més enllà dels maldecaps de cada dia, del fracàs i el cansament, de ser estimats o de no ser-ne, de sentir-nos temptats per la ceguesa; més enllà del que la vida fa i farà a través nostre, la Bellesa sempre reïx.

I les entranyes en fan acció de gràcies.

Pasqua

És PASQUA.



Oh, meravella!
Els homes de fa un instant,
àngels de sobte;
els d’argila,
ara de foc!
I qui els ha exalçats?
Sens dubte,
la nostra Resurrecció!
Glòria a Tu, Glòria!
Perquè així t’ha plagut … .



[“Resurrecció”- Romà el Melode-]

Mt 20,33

Ets només un gos
perquè els humans no sabem res del misteri que t’anima,
perquè el misteri passa desapercebut davant mateix dels nostres ulls.

Ets només un gos,
però jo no em canso d’admirar
com encarnes fidelment tot el que ets.

Quan esperes, tot tu esperes.
Quan t’alegres, ets alegria tot tu.
Quan jugues, quan ensumes, quan bordes
ho fas amb tot el teu ser.
Ets tot tu en tot el que fas,
i per això quan mires ets tan sols ulls
i ets tot tu en la teva mirada.
Ulls que són pur acolliment, receptivitat absoluta.
En ells no hi ha judici,
no són esclaus del pensament.

T’obres al que se’t presenta sense reserves,
acceptes tot el que copses tal i com és.
La teva mirada és tan nova i diferent!
Pura transparència del teu ser.

Ets només un gos, sí,
perquè els humans no sabem res de la teva bellesa,
de la teva sacralitat.
Massa vegades només sabem mirar
jutjant, fingint, amagant, calculant ... .
A mercè dels nostres pensaments
hem oblidat de simplement mirar,
tal com ho fèiem d’infants.

Tu no has de recórrer cap camí per retrobar-te amb el que ets,
perquè mai no t’has perdut.
Per això avui agraeixo el teu mestratge
i no em canso mai d’admirar-te,
tan senzill i autèntic com ets.

Ets només un gos,
què hi vols fer;
sortós de tu que no entens aquestes paraules
i vius feliç per ser el que ets.