Camí d’acceptació

Consentir a prendre el que soc. Accedir a tolerar-me. Estimar-me.

Conèixer-se a si mateix i no aturar-se en la resposta oracular és nedar contracorrent. I a més, esgotador. Estimar la veritat de si mateix és feixuc perquè la veritat ens treu el que volíem secret a plena llum. Però aquest és el camí de l’acceptació. Diuen que una via d’aquelles que no s’acaben mai, que emplena de sentit la bellesa d’una maduració gradual, creixent a foc lent, cuitada sense presses. Si realment és així renunciar-hi deurà ser com anar fora de camí i, posar-s’hi, aprendre a dir “ sí ” encara que no m’agradi el que descobreixi, el respir del pensament que pensi i les inferències que se’n desprenguin, el gest covard o l’ànim que em “ des – disposi ” quan sigui l’hora de llevar fruits. Però ser o no ser el que som, admetre-ho o no, posa en joc o atura la pròpia humanització. I aquesta és la dramàtica que commou intensament. Viure conscientment i sencera o deixar-se subjugar pel perfum de la falsedat.

Ulls endins

Et miro ulls endins pregant-Te. Gràcies, perquè amb revolta interior o sense, has inscrit el meu nom al Llibre de la Vida.
Seré deixada en poder de l’enemic o bé se’m sotmetrà. Tant se val però. Perquè has inscrit el meu nom al Llibre de la Vida.
Et visc intensament. M’has pres la voluntat que no pensava donar-Te. I me n’he alegrat secretament. Dolçament i intensa al Teu Ventre, oh Déu!

Tot és camí.

Cridada a viure, visc. Que tot és camí.

I soc on soc. I més em val saber-ho i dir-ho i assentar els peus a terra i proclamar-me hereva d’un temps de pors en el que massa sons inharmoniosos ofeguen la Paraula i amb tants miralls somniem altres vides. Tot és fràgil. Fugisser. Passa i no ho veig. Com l’aigua regalimant pel vidre en un dia plujós d’hivern quan els ulls, obnubilats, no la veuen deixant reguerons de llum al seu pas lliscat. Amb el cos pesat i l’ànim esvanit, no hi veig.

Però la seva Presència roman. En l’absurd i en la Bellesa d’una creu de sang, en les llàgrimes de fel i en el plor desconsolat. En l’estiu xardorós i en l’hivern de glaç. En la olor de la pluja, en el risc valent, en l’amic sincer, en el fill que neix, en l’amor que estima perquè coneix, en la mort que ve, la seva Presència és. Convidadora de fer i desfer, a poc a poc i confiadament, el camí traçat amb més o menys encert, amb l’esperit torbat o serè, amb pressa perquè no ha pogut ser diferentment, amb anhels nobles però poques forces per a més, humanament.

Cridada a viure visc, perquè tot és camí en Ell.

Camí de nit.

El Teu pas.

Ets Tu la nit d’ara en la qual el dia
pensarós
s’adorm;
i el so de l’aire
que a la oïda parla
de secrets antics, i enyors.

Ets Tu la olor de terra
com perfum de nèctar
corprenent el cos.

Ets Tu
dolor d’Absència,
Presència verge
de platí fosc.

Camino a poc a poc.

Sals i òxids,
graveta i pedres
cruixen com tocades d’emoció,
mentre passo per entre elles
amb la pell esborronada
de saber-Te tan a prop.

Caminant per la vida

Un temps per a agrair.
Un temps de compartir i un temps d’ estar sol.
Un temps de cansar-se i un temps de reposar.
Un temps d’exigir i un temps de desistir.
Un temps d’alegrar-se i un temps de plorar.
Un temps d’ impaciència i un temps de saber esperar.
Un temps d’innocència i un temps de maldat.
Un temps de creure i un temps de dubtar.



Un temps per a estimar.

Caminant interiorment

Caminant interiorment, una certesa:

L’Amor tot ho suporta, sagnant o serè.

Estima.

Hi ha propagandistes que reneguen de l’Amor, però estimen. Preconitzadors de la llibertat total que dubten de l’Amor però, com la nit al dia, estimen. Com la cuca a la terra, com l’òrbita a l’astre. Viuen d’amor. Busquen delerosament i no en parlen, però els seus ulls diuen que ho fan vehementment. Són com l’arrabà que embelleix el que conté; llumeners de l’ànima gemegant perquè no té. Defugen la olor de sacre i l’Amor transcendent, mentre Ell se’ls estima i sosté. Menystenen doctrines o preceptes i creences de moral en desús. Però creuen, perquè alguna cosa admeten com a certa: que estimen sense artifici, naturalment.

Com Ell, que els sosté.

Pentecosta

Pentecosta i el do de la profusió. Camí abundós de gràcies. Consol de dolors. Fruits amb sabor. Potser res no canvia externament. O ja no esperem que canviï. O estem cansats de canviar. El temps passa, i el neguit i les presses, i els costums de cada dia, no tenen res de diferent. O ja res no difereix a la mirada esmorteïda que el desànim ha subjugat. Les hores enverinades d’enveges i revenges són el pa de molts. Ens adormim perquè morim i no dotem de sentit la vida. I ens alcem d’esma, com estabornits d’ensopiment quan un raig de sol, de nou, ens cega. Afirmem la destresa que ens mou a fer i desfer a favor de l’avenç en les arts i les ciències, però som inhàbils per a collir els fruits de primavera. Pentecosta cull els fruits.