Blanc de nit

Molt blanc. El color d’avui és el blanc de que ens parla el profeta. El color de Déu, ni que ara siguin temps d’escarlata. Si la meva culpa podria ser com llana, és que en el blanc d’ara ja li ha arribat el perdó? I paro l’oïda i escolto l’aire de flocs que van i venen agitant-se bruscament. Piquen esparverats als ampits de les finestres com qui demana clemència perquè no sap què li podrà passar. I aconsegueixen de commoure’m. I els obro perquè em caiguin damunt la pell i no s’estavellin al cos fred de les totxanes. Així la seva fi els serà més amorosa i jo els comprendré millor quan el cor en senti la nosa perquè em condemnen a recloure’m fins que arribin temps millors. O els són ja, temps de perdó?

Aprendre a caminar

D'un germà en les coses de la fe.

“Camino de Santiago o hacia tantos otros destinos, comprueba el viajero la paradoja de los ritmos de vida, cuando siente el viento con que lo azotan los coches al pasar, mientras él avanza al ritmo lento, pausado, cansado, mochila al hombro, de quien sabe que el objetivo llegará, más no tan pronto que no le dé tiempo a saborearse a sí mismo y a escuchar todos los ruidos de fuera y de dentro. Caminar es pedagogía y sabiduría. Cuando se peregrina los pies expulsan todo lo que hay en ti de sobra, te vacían, te sacuden, para permitirte estrenarte en el paso siguiente. Un renacimiento contínuo. Un milagro sin fin”.

Gaudiu-lo.