dimarts, 19 de maig de 2009


Encimbellar-se. Mirar-s'ho tot des de l'altura, amb la distància necessària, relativitza els trams ardus de camí. Quan caminem d’esma, quan ens sembla que les pedres del camí són pedres de ningú; quan el desert deixa de ser insinuació i es torna veritat en la vida, contra tota esperança cal esperar.

dimarts, 12 de maig de 2009

Caminant plegats.



Sigues benvinguda, benvingut.

A partir d’ara, el Bloc que llegeixes canvia de rostre interior. Si inicialment havia estat pensat i dissenyat per “Fer Camí” en forma de passejada contemplativa [en el sentit “físic” de l’expressió, això és, venint al Monestir i caminant plegats/des per la muntanya o els voltants de Montserrat al matí] avui us proposem canviar l’ús d’aquest espai per caminar virtualment junts, des del lloc on siguem cadascú de nosaltres. Ben lliurement, és clar.

En aquest sentit doncs, des del Monestir de Sant Benet de Montserrat us oferim la possibilitat de compartir el vostre tram de camí escrivint-lo en aquest Bloc, el vostre pas de cada dia [o d’un dia, o d’un moment] a fi d’encoratjar-nos mútuament a caminar-lo amb esperança, i a poder fer-ho, igualment, si algun dels interrogants de que es revesteix sovint el viure ens tempta de caure en el desànim, en l’anar fent, en el deixar-se endur pel corrent de les hores que passen o dels dies que ja no esperen res.

I respecte d’aquelles altres caminades [que no deixarem de fer] per qualsevol informació que us calgués saber respecte d'elles, no dubteu a posar-vos en contacte amb la germana Conxita a l’adreça de correu següent: cgomez37@gmail.com

Gràcies!

diumenge, 10 de maig de 2009

L'encant d'un matí.


És l’encant d’un matí que elogio secretament. L’encant que encén amb or el cor humit d’amor. La seducció dolça dels daurats naixent, vestint de Llum vencedors i vençuts que la nit ha alegrat o colpit, o la foscor soterrat i privat de lluir.

És l’encant d’aquest matí sonor, que de lluny i de prop ressonen triomfants les arts màgiques d’una simfonia d’aus. Benedicció. Melodies belles d’ocells de colors.

És l’encant d’un matí de camí. Un matí d’ulls oberts completament. De son satisfeta. D’ànim serè. Un matí que no entenc, però convenç; que al capdavall la Bellesa no pretén de ser entesa. Més enllà dels maldecaps de cada dia, del fracàs i el cansament, de ser estimats o de no ser-ne, de sentir-nos temptats per la ceguesa; més enllà del que la vida fa i farà a través nostre, la Bellesa sempre reïx.

I les entranyes en fan acció de gràcies.