Caminant per la vida

Un temps per a agrair.
Un temps de compartir i un temps d’ estar sol.
Un temps de cansar-se i un temps de reposar.
Un temps d’exigir i un temps de desistir.
Un temps d’alegrar-se i un temps de plorar.
Un temps d’ impaciència i un temps de saber esperar.
Un temps d’innocència i un temps de maldat.
Un temps de creure i un temps de dubtar.



Un temps per a estimar.

Caminant interiorment

Caminant interiorment, una certesa:

L’Amor tot ho suporta, sagnant o serè.

Estima.

Hi ha propagandistes que reneguen de l’Amor, però estimen. Preconitzadors de la llibertat total que dubten de l’Amor però, com la nit al dia, estimen. Com la cuca a la terra, com l’òrbita a l’astre. Viuen d’amor. Busquen delerosament i no en parlen, però els seus ulls diuen que ho fan vehementment. Són com l’arrabà que embelleix el que conté; llumeners de l’ànima gemegant perquè no té. Defugen la olor de sacre i l’Amor transcendent, mentre Ell se’ls estima i sosté. Menystenen doctrines o preceptes i creences de moral en desús. Però creuen, perquè alguna cosa admeten com a certa: que estimen sense artifici, naturalment.

Com Ell, que els sosté.

Pentecosta

Pentecosta i el do de la profusió. Camí abundós de gràcies. Consol de dolors. Fruits amb sabor. Potser res no canvia externament. O ja no esperem que canviï. O estem cansats de canviar. El temps passa, i el neguit i les presses, i els costums de cada dia, no tenen res de diferent. O ja res no difereix a la mirada esmorteïda que el desànim ha subjugat. Les hores enverinades d’enveges i revenges són el pa de molts. Ens adormim perquè morim i no dotem de sentit la vida. I ens alcem d’esma, com estabornits d’ensopiment quan un raig de sol, de nou, ens cega. Afirmem la destresa que ens mou a fer i desfer a favor de l’avenç en les arts i les ciències, però som inhàbils per a collir els fruits de primavera. Pentecosta cull els fruits.