Consentir a prendre el que soc. Accedir a tolerar-me. Estimar-me.
Conèixer-se a si mateix i no aturar-se en la resposta oracular és nedar contracorrent. I a més, esgotador. Estimar la veritat de si mateix és feixuc perquè la veritat ens treu el que volíem secret a plena llum. Però aquest és el camí de l’acceptació. Diuen que una via d’aquelles que no s’acaben mai, que emplena de sentit la bellesa d’una maduració gradual, creixent a foc lent, cuitada sense presses. Si realment és així renunciar-hi deurà ser com anar fora de camí i, posar-s’hi, aprendre a dir “ sí ” encara que no m’agradi el que descobreixi, el respir del pensament que pensi i les inferències que se’n desprenguin, el gest covard o l’ànim que em “ des – disposi ” quan sigui l’hora de llevar fruits. Però ser o no ser el que som, admetre-ho o no, posa en joc o atura la pròpia humanització. I aquesta és la dramàtica que commou intensament. Viure conscientment i sencera o deixar-se subjugar pel perfum de la falsedat.
Conèixer-se a si mateix i no aturar-se en la resposta oracular és nedar contracorrent. I a més, esgotador. Estimar la veritat de si mateix és feixuc perquè la veritat ens treu el que volíem secret a plena llum. Però aquest és el camí de l’acceptació. Diuen que una via d’aquelles que no s’acaben mai, que emplena de sentit la bellesa d’una maduració gradual, creixent a foc lent, cuitada sense presses. Si realment és així renunciar-hi deurà ser com anar fora de camí i, posar-s’hi, aprendre a dir “ sí ” encara que no m’agradi el que descobreixi, el respir del pensament que pensi i les inferències que se’n desprenguin, el gest covard o l’ànim que em “ des – disposi ” quan sigui l’hora de llevar fruits. Però ser o no ser el que som, admetre-ho o no, posa en joc o atura la pròpia humanització. I aquesta és la dramàtica que commou intensament. Viure conscientment i sencera o deixar-se subjugar pel perfum de la falsedat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada