He sortit una estona. Caminava a poc a poc i rumiava. Una Presència roman, també, en l’adust de la Creu.
No gens lluny m’he deixat caure sobre aquesta pell terrosa banyada de verds a muntanya. I és que el matí d’avui ha estat ric en dards, sotraguejant l’esperit sovint adormit. Sempre ronsejant. És Diumenge de Rams. Tintat de condemna. Prenyat de l’Amor que no passa. D’Amor que salva. I al cel hi ha Llum. I a la terra jo amb dubtes i projectes, amb turpituds, amb anhels i defalliments. Rumiant. I els Seus ulls en els meus ulls parlant en una llengua estranya. I l’esperit volent i tement. I aquesta Llum cremant-me la darrera entranya ... . És diumenge de Rams.
I al voltant meu raigs daurats embellint la crina de les muntanyes més altes.
I al voltant meu raigs daurats embellint la crina de les muntanyes més altes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada