Pentecosta i el do de la profusió. Camí abundós de gràcies. Consol de dolors. Fruits amb sabor. Potser res no canvia externament. O ja no esperem que canviï. O estem cansats de canviar. El temps passa, i el neguit i les presses, i els costums de cada dia, no tenen res de diferent. O ja res no difereix a la mirada esmorteïda que el desànim ha subjugat. Les hores enverinades d’enveges i revenges són el pa de molts. Ens adormim perquè morim i no dotem de sentit la vida. I ens alcem d’esma, com estabornits d’ensopiment quan un raig de sol, de nou, ens cega. Afirmem la destresa que ens mou a fer i desfer a favor de l’avenç en les arts i les ciències, però som inhàbils per a collir els fruits de primavera. Pentecosta cull els fruits.
Molt bonic el blog! l'he descobert avui i sincerament m'agrada, coneixia la vostra web (magnífica), i trobo fantàstica la proposta del blog. Molt interessant això de les caminades comtemplatives,per tenir en compte, i en general la bellesa dels textos que realment fan fer una dolça aturada.Endavant amb aquesta cosa tan bonica que heu començat!
ResponEliminaGràcies, Aitor.
ResponEliminaEl camí de la història humana l’anem fent plegats. I no a cops de por (que és el que a vegades se’ns pretén fer creure), sinó amb els harmònics de la paraula. I la paraula és logos. I el Logos, Bellesa. I sabem que som lluny d’ella. Però també sabem que ens hi atansem. Tots junts.