Tot és camí.

Cridada a viure, visc. Que tot és camí.

I soc on soc. I més em val saber-ho i dir-ho i assentar els peus a terra i proclamar-me hereva d’un temps de pors en el que massa sons inharmoniosos ofeguen la Paraula i amb tants miralls somniem altres vides. Tot és fràgil. Fugisser. Passa i no ho veig. Com l’aigua regalimant pel vidre en un dia plujós d’hivern quan els ulls, obnubilats, no la veuen deixant reguerons de llum al seu pas lliscat. Amb el cos pesat i l’ànim esvanit, no hi veig.

Però la seva Presència roman. En l’absurd i en la Bellesa d’una creu de sang, en les llàgrimes de fel i en el plor desconsolat. En l’estiu xardorós i en l’hivern de glaç. En la olor de la pluja, en el risc valent, en l’amic sincer, en el fill que neix, en l’amor que estima perquè coneix, en la mort que ve, la seva Presència és. Convidadora de fer i desfer, a poc a poc i confiadament, el camí traçat amb més o menys encert, amb l’esperit torbat o serè, amb pressa perquè no ha pogut ser diferentment, amb anhels nobles però poques forces per a més, humanament.

Cridada a viure visc, perquè tot és camí en Ell.